L'escriptor català Salvador Espriu (1914-1985) i la seva relació amb Joan Miró.

L'escriptor català Salvador Espriu (1914-1985) i la seva relació amb Joan Miró.

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners (la Selva) 10-VII-1914-Barcelona, 22-II-1985) és un dels autors cabdals de la literatura catalana contemporània, en els gèneres de novel·la, poesía i teatre. 

Neix el 1913 a Santa Coloma de Farners (la Selva, a Girona), on el seu pare exercia de notari. La seva benestant família s'estableix el 1915 a Barcelona i passarà temporades a Arenys de Mar, població d’on eren naturals els seus pares, i que el poeta mitificará amb el nom de Sinera (anagrama al revés d'Arenys).

Una de les seves germanes mor prematurament per complicacions de salut causades pel xarampió, que també va afectar el 1922 a Salvador, que ha de passar gairebé tres anys convalescent en una casa de la família a Viladrau, llegint. Dos anys després de la mort de la germana, Francesc, el germà gran, també mor, en un accident al port d'Arenys de Mar.

Molt aviat sent la vocació literària. Ocupa el temps en lectures molt avançades per a la seva edat, sobre tot de la Bíblia i històries d’Israel, una passió que perdurà tota la seva vida, i el que explica el tema del seu primer llibre, Israel, en castellà, escrit quan només té quinze anys, el 1928, i publicat el 1929. El 1930 Salvador Espriu aconsegueix el títol de batxiller amb matrícula d’honor i rep el Premio extraordinario en el grado de bachiller en letras, i el mateix any entra a la Universitat de Barcelona per estudiar Dret i Filosofia i Lletres en la secció d’Història Antiga.

El 1931, als divuit anys, publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. Laia tindrà després diverses versions i arribarà fins i tot al cinema amb l’actriu Núria Espert de protagonista. Aquestes obres els mostren com un dels renovadors de la prosa catalana, amb Josep Pla i Josep Maria de Segarra.

El 1933 participa en el viatge organitzat pel govern de la República amb un grup de professors i estudiants en un creuer per la Mediterrània, visitant Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais que tindran un paper important en la seva obra. És una època de preguerra, amb una societat immersa en conflictes, però també de gran vitalitat cultural i artística, sobretot a Barcelona. Dins d'aquest ambient cultural es relaciona amb intel·lectuals com el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel (que l’acompanyà al creuer de la Mediterània), Ferran Soldevila o el poeta i filolèg Carles Riba.

Publica Aspectes (1934), Ariadna al laberint grotesc (1935) i Miratge a Citerea (1935), amb una prosa que mostra el seu do de narrador, entre la sàtira esperpèntica i el lirisme.

El 1935 es llicencia en Dret i el 1936 ho fa en Història Antiga. Com deixeble del gran prehistoriador i arqueòleg Pere Bosch Gimpera, Espriu havia descobert la seva gran vocació de historiador i arquòleg de la Prehistòria i l’Antigor del Pròxim Orient, i es va apuntar a la llicenciatura en Llengües Clàssiques, i tenia la intenció d’estudiar Egiptologia a l’estranger (no hi havia aquesta branca d’estudis a Espanya), però la Guerra Civil española i l’exili de Bosch Gimpera estronca la seva carrera universitària com egiptòleg i orientalista antic, de la que restarà aiximateix una excel·lent formació que li permetrà publicar, en col·laboració amb Enric Bagué, un valuós llibre de divulgació, Historia Antigua, publicat en castellà el 1943 per l’editorial Apolo.

El mobilitzen al bàndol republicà, amb destinació a la columna Macià-Companys, a la secció d'Arxius de l'Auditoria de Guerra, on resta fins a l'any 1939. Encara publicarà tres llibres al 1938: Letízia, Fedra i Petites proses blanques.

Un cop acabada la guerra i arran de la mort del seu pare, amb Catalunya oprimida pel franquisme i amb Europa amenaçada i després devastada per la Segona Guerra Mundial, és quan Salvador Espriu sofreix l'exili interior, vivint entre les cases familiars de Barcelona i Arenys de Mar.

Treballarà d'advocat en una notaria durant vint anys, però no abandona la literatura, escrivint obres de teatre com la tragèdia Antígona (1939, inèdita fins al 1955) o Primera història d'Esther (editada el 1948 i estrenada el 1957), i poemes que recull al seu primer poemari, Cementiri de Sinera (1946), amb el qual inicia les referències al món mític de Sinera, a través del qual evoca un país i una civilització devastats per les guerres. Continuarà amb els poemaris Les cançons d'Ariadna (1949), Les Hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954), que serà emblemàtic per a la oposició democràtica, Final del laberint (1955) i La pell de brau (1960), una visió de la història i la cultura sota la repressió de la dictadura franquista. Aquestes obres fitxen la geografía mítico-literària d’Espriu, sovint de manera satírica: Lavínia (Barcelona), Sinera (Arenys de Mar), Alfaranja (Catalunya), Konilòsia (terra de conills-Espanya) o Sepharad (Espanya o península Ibèrica). Espriu, com diu Josep Maria Castellet, fusiona de manera hermètica i simbólica la literatura de l’antic Egipte, la Bíblia i la mitologia grega. 

Popularitzen l'obra d’Espriu les musicacions que fa el cantautor Raimon d’alguns dels seus poemes, així com les diverses representacions que la Companyia de Teatre Adrià Gual fa de les seves obres teatrals com Ronda de mort a Sinera (1966), muntatge fet per Ricard Salvat sobre textos del poeta, o més tard, Una altra Fedra, si us plau (1978).

El dies 9 a 11 de mars del 1966 participa en la Caputxinada, un acte de la resistència política i cultural dels alumnes i professors universitaris a més de molts intel·lectuals contra el franquisme, que es reuniren al convent barcelonès dels Caputxins per constituir el Sindicat Democràtis d’Estudiants, en un acte presidit per Espriu, el poeta Joan Oliver ‘Pere Quart’ i el filòleg i historiador Jordi Rubió. Espriu, que descansava al convent per una indisposició, és detingut breument i poc després multat, com altres 32 participants. Per a pagar la quantiosa multa donaren obres d’art Miró, Tàpies i Picasso.

El 1967, just un any després de la Caputxinada a la que es vol celebrar, Espriu signa amb Carner, Picasso i Miró la convocatòria d’un acte d’homenatge a Jordi Rubió, que el 1969 fou premiat pel Òmnium Cultural amb el primer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Després de la mort de Carner el 1970, Espriu fou molts d'anys el gran candidat català al Premi Nobel de Literatura, i esdevé en la Transició, després de la mort de Franco el 1975, un símbol de la lluita contra l'opressió i un poeta popular.

El 1980 es publica el petit poemari D’una vella i encerclada terra, amb dibuixos de Josep Maria Subirachs, pèr encàrrec del compositor Manel Valls.

El 1980 Edicions del Mall publica el volum Poesía / I Años de aprendizaje, de la serie Obras completas, en una edició bilingüe introduïda i traduïda al castellà a cura d'Andrés Sánchez Robayna i Ramon Pinyol, amb el qual rep un gran reconeixement de la crítica española. Emperò, molt crític vers l’Estat espanyol, el 1982 rebutja la Creu d'Alfons X el Savi.

Fou distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980) i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). És nomenat Doctor honoris causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc. Membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana des de la seva fundació l'any 1977 –és el seu soci número 4–, és nomenat Soci d'Honor de l'entitat.

Durant els darrers anys de vida, Espriu es dedica a corregir i revisar la seva obra, fins que el 22 de febrer de 1985 mor a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar.

Arenys de Mar acull des de 1987 el Centre de Documentació i Estudis Salvador Espriu. El 2003 se celebra a Barcelona i a Arenys de Mar el I Congrés Internacional Salvador Espriu. El 2013, amb motiu del centenari del seu naixement, se celebra l'Any Espriu, amb l'organització del II Congrés Internacional Salvador Espriu, a més de nombrosos actes cívics i acadèmics.

La relació d’Espriu amb Joan Miró.

Espriu, un caràcter solitari i esquerp, gairebé no va tenir relació personal amb Joan Miró ni amb els artistes més importants del país, però la seva poesia va ser molt admirada per Miró, que el tenia per un dels seus poetes de capçalera, encara que no ho manifestava públicament. Així, la influència d'alguns poemes d'Espriu sobre la terra és evident en la visió poètica mironiana dels anys 60. 

La coneixença de Miró i Espriu fou sobre tot indirecta, a través dels seus amics comuns, en especial el cantautor català Raimon, que musicava poemes d’Espriu, els galeristes i editors Miquel i Joan Gaspar, la dona de Joan Gaspar, Elvira Farreras, i el germà d’aquesta, Francesc (Paco) Farreras, fundador de la revista “Laye” (1950-1954) i amic de Miró ja en Paris, i que des del 1972 serà el director de la sucursal de Galeria Maeght a Barcelona, un negoci compartit per Maeght i Miró.

Hi ha una breu correspondència que s'inicià amb una misiva del 20 de novembre  de 1969, fent Espriu d'intermediari d'Adele Faccio (1920-2007), que havia estat professora d’italià a Barcelona, introductora i traductora a l’italià de l’edició Pelle di toro; Libro de Sinere; Le canzoni d’Arianna (Guanda. Parma. 1966. 43 y 215 pp.) i ara volia obrir una galeria a Milà i exposar a Miró, un projecte frustrat a la fi. Faccio es va decantar per la política i arribà a ser diputada del Partit Radical.

‹‹Mai no he estat presentat a vostè i, això no obstant, ara li escric per fer-li arribar una petició I vulgui disculpar el meu atreviment.››[1]

Miró li respongué aviat i Espriu li agraeix:

‹‹Sabia, com tothom, que sou un gran artista i un home excel·lent. Ara conec també la vostra cortesia i la vostra delicada generositat i moltes gràcies.››

La negociació amb Faccio s’allargava, perquè la Galería Maeght tenia la representació a tota Europa. La següent carta d’Espriu a Miró (14-I-1970) mostra el seu esperit crític ver la joventud (apunto que Faccio ja tenía 49 años llavors) i les dones:

‹‹M’agradaria que aquests joves romàntics, pedants i estúpidament grollers i perversos que ara es pensen tallar el bacallà i saber-ho tot (…) volguessin i poguessin aprendre de la vostra profunda lliçó de polidesa, de senzillesa i d’humanitat.

(…) però és dona i italiana, i per això “temperamental”. Ara diuen que les dones són iguals que els homes. Però això és per sort, però també per desgràcia.››[2]

Segueix la relació epistolar a tres bandes d’Espriu, Faccio i Miró, i el 30 de gener del 1970 Espriu envia a Miró un poema manuscrit, datat el 26 de gener i ‹‹suggerit pel seu quadre ‘Pagès català al clar de lluna’››[3] El poema estava destinat al catàleg de la futura exposició a Milà, al frustrar-se aquesta, serví per al llibre Espriu-Miró, editat por la Sala Gaspar en 1975.

Espriu volia aprofondir la relació i, com a mostra, enviarà a Miró el 28 de desembre de 1969 el volum Poesia de les Obres completes d’Espriu, que Edicions 62 havia publicat l’abril del 1968, amb la dedicatòria:

‹‹Per al molt estimat / Joan Miró / cortès, generós i senzill, / tal com només ho saben i ho / solen fer els artistas que són / alhora una homes de debò. // Amb l’admiració i el respecte del seu afm. [Afegeix uns versos] “Ens allcem tots dos / en encesa espera / el meu poble i jo.”››[4]

En 1974 hi ha una col·laboració entre Miró i Espriu, a la gran exposició de la Sala Gaspar, que compta amb la sèrie Barcelona, una carpeta de gravats amb poemes d'Espriu, i els primers tapissos de Miró-Royo, anomenats sobreteixims per el crític Alexandre Cirici. Miró i Espriu conversaren en persona sobre aquesta edició, però no ha quedat cap informació del que es digueren davant de Joan Gaspar. Poc després, Miró li regalà a Espriu, a través dels Gaspar cap al setembre, un gravat amb dedicatòria i el poeta li escriu una mica tard (21-XI-1974) en agraïment:

‹‹Molt admirat, respectat i estimat mestre i amic. (…) Estic aclaparat per la seve generosa gentilesa, que no mereixo en absolut. La “literatura” no em serveix gens ni mica per expresar-li els meus sentiments, fomulats amb força retard, perquè vostè era a París i jo he estat malalt.››[5]

En 1975 Miró llegeix molta poesia de Góngora (Soledades, Polifemo), Corbière i Nerval, per inspirar-se per als seus gravats, i il·lustra (o ja ho havia fet) varis llibres que ara aparèixen a Barcelona, amb textos de Sant Francesc d'Asís (traduït molt abans per Josep Carner), Rafael Alberti, F. J. Foix o  Joan Brossa… i Salvador Espriu, el llibre Espriu-Miró, editat per la Sala Gaspar, inciat al maig de 1973 i enllestit l’abril de 1975, quan Miró va visitar a Espriu al seu domicili.[6]

Tornen a comunicar-se el 1976, en ocasió d’una exposició del llibre Espriu-Miró en la Galeria 4 Gats a Palma de Mallorca, a la que convidaren a Espriu, que excusa l’assistència en una carta a Miró (24-VI-1976):

‹‹Vulgui excusar-me per la meva no assistència, el dia catorze —per motius de salut—, a la “Galería 4 Gats”, alhora que li expresso el meu agraïment més sincer i més profund en veure una altra vegada el meu nom associat–“lligat” al seu en la seva meravellosa il·lustració.››[7]

Miró li correspon enviant-li el catàleg dedicat. Espriu li ho agraeix el 14 de juliol i Miró insisteix en la seva gentilesa enviant-li una “altra obra d’art” (Altaió suposa lògicament que és el cartel anunciador) i Espriu contesta (23-VII-1976): ‹‹Vostè és “incorregible”. Tan cortès com genial. “Carismàtic” —i no se m’ofengui››[8]

Ja cap al final, Espriu escrigué a Joan Miró des de Barcelona (26-VIII-1982) FPJM. Utilitza una lletra ínfima però en ma­jús­cules, de gran bellesa. Joan Gaspar li ha informat de la seva millora de salut i li felicita. La dona de Joan Miró li con­testà el 30 d’agost, y Espriu tornà a escriure a la Pilar (Bar­celo­na, 9-IX-1982, FPJM). Considera que la resposta que ha rebut és una prova de cortesia, tan escassa en aquell temps. Li desitja que recu­peri el talent i les ganes de menjar.

Espriu envià una carta de còndol a la vídua, el 1984, mesos després de la mort de Joan Miró, excusant-se en què abans no ho fés perquè no volia molestar-la:

‹‹Jo no voldria pas, de cap de les maneres, augmentar ni en un escrúpol (…) el seu cansament  —i tal vegada el seu just mareig, enuig i fàstic—, però crec que vosté comprendrà molt bé que tampoc no m’és posible de callar perquè jo, que no sóc ningú, tenia i tinc la gosadia d’estimar molt de veres el seu marit, i més l’home que l’artista (…) i em va agradar molt que morís cristianament.››[9]

Fonts.

Internet.

[https://www.escriptors.cat/autors/esprius/biografia-salvador-espriu]

[https://es.wikipedia.org/wiki/Salvador_Espriu]

Documentals / Vídeos.

Salvador Espriu. Entrevista per Joaquín Soler Serrano al programa 'A fondo'. RTVE (19-XII-1976). 1:14:24. [https://www.youtube.com/watch?v=KXHfM5tYQHA]  

Salvador Espriu. Entrevista per Mercedes Milà, a RTVE (3-III-1983). 15:42, [https://www.youtube.com/watch?v=1pvHJzAyUgU]

Salvador Espriu. Entrevista per Josep Maria Espinàs, al programa 'Identitats' de TV3 (2-I-1985). 57:38, [https://www.youtube.com/watch?v=w4WzzJtIN0c]

Salvador Espriu. Documental del programa 'Imprescindibles'. RTVE (2018). 1:14:24. [https://www.youtube.com/watch?v=CEFfP0Vcomk]

Exposicions de la relació Espriu-Miró.

<Joan Miró. Obra gráfica. Serie Barcelona, 1972-1973>. Barcelona. Sala Gaspar (10 maig-15 juny 1974). Gravats de Serie Barcelona, una carpeta amb il·lustracions de poemes d'Espriu, un “sobreteixim” y dos “sacs”. Catàleg. 30 pp. s/n.

<Joan Miró. 5 gravats més 1 portada. Acompanyant el poema “El Pi de Formentor” de Miquel Costa i Llobera>. Barcelona. Sala Gaspar (maig 1976). Palma de Mallorca. Galeria 4 Gats (des del 14 juny-juliol 1976). Presentació de llibres El Pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera i Cinc poemes de Salvador Espriu, editats per la Sala Gaspar. Cartell anunciador. Catàleg.

<Joan Miró>. Madrid. Galería Gavar (des de 16 maig 1978). Pintures i cinco gravats sobre poemes d'Espriu.

<Miró: Eaux-fortes. Gravures pour des poèmes de Salvador Espriu>. París. Centre d’Etudes Catalanes (3 octubre-10 novembre 1978). Cartell anunciador.

<Miró>. Barcelona. Sala Gaspar (octubre-novembre 1981). Tres carpetes il·lustrades per Miró: Cinc poemes de Salvador Espriu, El pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera, Llibre dels sis sentits de Miquel Martí i Pol. Cartell anunciador.

*<El juego de los espejos. Colección surrealista. Fundación Eugenio Granell>. León. Sala Provincia, Diputación de León (3 maig-22 juny 1996). Obres de Miró ─Composición, gravat (75 x 56), s/f. És una edició desestimada de l'aiguafort i aiguatinta Homenaje a Miró, 1973), reutilitzada en Espriu-Miró del mateix any─, Alberto Sánchez, Domínguez, Duchamp, Max Ernst, Lam, Masson, Matta, Paalen, Palencia, Picabia, Saura... Catàleg. Text de Camilo Franco (12-17). 84 pp.

 

Llibres d'Espriu.

Espriu, Salvador. Obres completes. Edicions 62. Des de 1968 moltes edicions, en cinc volums.

Espriu, S. Primera història d’Esther. Proa. 2013. 162 pp. Obra de teatre escrita el 1948, estrenada en Barcelona per Jordi Sarsanedas el 1957. Ressenya de Pasqual, Lluís. Una catedral de la lengua. “El País” Babelia 828 (14-X-2007) 14.

Espriu, S. Espriu-Miró. Edicions Sala Gaspar. 1975. Dos seccions, en la primera cinc poemes d'Espriu i cinc gravats de Miro, en la segona el text 'Predicat des d'una pintura de Joan Miró' d'Espriu i tres gravats a l'aiguafort de Miró. La sèrie completa tenia nou gravats. [https://www.galeriajoangaspar.com/gjg/spa/exposiciones/view/167]

Llibres d'altres. Ordre alfabètic.

Altaió, Vicenç. Miró i els poetes catalans. Univers. 2021. 331 pp. Salvador Espriu (191-225).  Un estudi excel·lent sobre la breu relació entre Espriu i Miró, amb la correspondència i la comuna relació d'amistat amb el cantant Raimon, els galeristes Gaspar i els germans Farreras.

Alzamora, Sebastià. Dos amics de vint anys. Proa. Barcelona. 2013. 272 pp. Assaig. Ressenya de Macías, Ana. Alzamora narra la amistad entre Espriu y Rosselló-Pòrcel. “El País” Cataluña (29-VI-2013) 8. Puigdevall, Ponç. Ni és cel ni és blau. “El País” Quadern 1.491 (4-VII-2013) 4.

Articles.

Geli, Carles. Un año fieles a Espriu. “El País” Cataluña (17-I-2013) 5. 

Navarro, Justo. Regreso a Espriu. “El País” (24-VIII-2013) 27. Resume su importancia literaria y destaca que su obra gira sobre la precariedad de los seres humanos.

Geli, Carles. Espriu baja al infierno. “El País” (24-X-2013) 45. Se edita Ocnos i el parat esglai, unos ensayos inéditos, con 850 páginas.

Company, Enric. Dol pel somni de Sepharad. “El País” Quadern 1.505 (5-XII-2013) 1-3. El mite d’Espriu sobre Sepharad està en perill per la desavinentesa entre Catalunya i la resta d’Espanya.

Company, Enric. Un republicà liberal. “El País” Quadern 1.505 (5-XII-2013) 3. El pensament polític d’Espriu.

NOTAS.

[1] Altaió. Miró i els poetes catalans. 2021: 207.

[2] Altaió. Miró i els poetes catalans. 2021: 208.

[3] Altaió. Miró i els poetes catalans. 2021: 207.

[4] Altaió. Miró i els poetes catalans. 2021: 203.

[5] Altaió. Miró i els poetes catalans. 2021: 210.

[6] Altaió. Miró i els poetes catalans. 2021: 211.

[7] Altaió. Miró i els poetes catalans. 2021: 212.

[8] Altaió. Miró i els poetes catalans. 2021: 212.

[9] Altaió. Miró i els poetes catalans. 2021: 216.