L’escriptor català Miquel Martí i Pol (1929-2003).

L’escriptor català Miquel Martí i Pol (1929-2003).

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929, Vic, 11-XI-2003) fou un escriptor català, conegut sobre tot com poeta i traductor.

És un dels poetes més populars del segle XX, que parla de la vida interior, de la lluita contra un sistema que considera injust i de la llarga batalla contra la malaltia. La seva poesia ha estat traduïda per nombrosos idiomes: castellà, portuguès, alemany, anglès, italià, flamenc, eslovè, búlgar, rus o japonès.

Miquel Martí i Pol va néixer el 1929 a Roda de Ter (aprop de Vic, a la comarca d’Osona, Barcelona). De família humil, va estudiar a l'escola del poble fins als 14 anys. Poc després va entrar a treballar a la fàbrica Tecla Sala, que tothom coneixia amb el nom de ‘La Blava’. En aquell moment ja va començar a escriure poemes en castellà i, als 15 anys, va publicar els primers versos en una revista local.

El 1946 va fer les primeres temptatives d'escriure en català. Anys més tard va renunciar a publicar en castellà i, de fet, no va enviar a impremta cap dels poemes escrits en aquesta llengua, tots anteriors al 1948. Aquell mateix any, als 19 anys, va patir una tuberculosi pulmonar i va haver de passar dotze mesos al llit. Va ser durant aquesta llarga convalescència que va descobrir els grans poetes catalans i la seva influència es va començar a notar, en especial el mestratge de Carles Riba, juntament amb alguns trets de la poesia neopopular, iniciant una etapa de poesía social.

Amb el temps, Martí i Pol també agafarà altres models contemporanis com Joan Vinyoli, Blai Bonet, Albert Manent o Salvador Espriu.

El 1953 escriu el seu primer llibre de poesia Paraules al vent (publicat el 1954), que va guanyar el Premi Óssa Menor, obrint una breu etapa d'introspecció i de recerca en la metafísica i la pregària amb el ressò de Blai Bonet, en la que a Palma de Mallorca va publicar Quinze poemes (1957).

Es va casar amb Dolors Feixas el 1956, amb qui va tenir dos fills: Maria Àngels (1958) i Jordi (1965). Testimoni fou el seu amic Josep Maria Castellet, membre de la seva colla d’amics més estimats, com Jordi Sarsanedas o Joan Oliver.

Va tornar a la poesia social, reivindicant la col·lectivitat i l'identitat de clase en  les obres El fugitiu i La fàbrica, escrites el 1959, però publicades la primera el 1998 i la segona el 1972. El 1966 va sortir El poble, sota la influència directa de Jacques Prévert.

Durant aquells anys va participar en moltes activitats culturals catalanistes, i va col·laborar amb el PSUC en l’oposició al règim franquista.

Martí i Pol provà de ser cantautor als anys 60, fins que aparegué la malaltia. El seus poemes van ser musicats per nombrosos cantautors, entre els quals destaquen alguns dels components de la Nova Cançó com: Maria del Mar Bonet, Ramon Muntaner, Celdoni Fonoll, Rafael Subirachs i sobre tot el seu gran amic Lluís Llach, amb el que col·laborarà en muntatges i discos com Un pont de mar blava (1993), Porrera (1995) i Temps de revoltes (2000).

De manera autodidacta aprèn francès als anys 50 i 60 i es converteix a poc a poc en traductor, una feina que l’apassiona per tres raons, obtenir una feina més intel·lectual que la d’escrivent (però que veurà amb el temps que de traductor es cobra malament), dur la literatura francesa al català i aprendre millor el francés i la pròpia llengua. Obtindrà el Premi Ciutat de Barcelona de traducci per traduir des de 1965 autors com Antoine de Saint-Exupéry (Ciutadella, amb Jordi Sarsanedas, Nova Terra, 1965), Georges Arnaud (El salari de la por, Edicions 62, 1968), Simone de Beauvoir (La mesura de l’home, Edicions 62, 1969), Robert Lafont (Per una teoria de la nació: el cas de França, Edicions 62, 1969), Claude Lévi-Strauss (Tristos Tòpics, Anagrama, 1969, i El pensament salvatge, Edicions 62, 1971), Roland Barthes (El grau zero de l’escriptura / Nous assaigs crítics, amb Jem Cabanes pel primer llibre; mentre que Concepció Ciuraneta sola tradueix el segon, publicats en un sol volum a Edicions 62, 1973), Zola (Nana, MOLU per Edicions 62 i La Caixa, 1981), Flaubert (L’educació sentimental, començada per Pere Gimferrer i continuada per Martí i Pol, MOLU per Edicions 62 i La Caixa,1982), Racine (Tragèdies, MOLU per Edicions 62 i La Caixa, 1983), Michel Tournier (Gaspar, Melcior & Baltasar, La Magrana, 1986), Apollinaire (Poesies lliures, Pòrtic, 1989), J.-K. Huysmans (A repèl, EDHASA, 1989; la crítica la considera la seva millor traducció), Witold Gombrowicz (Ivonne, princesa de Borgonya, Una obra teatral a Edicions 62, 1990) i Gianni Rodari (Filastrofes, una obra de literatura infantil a Barcanova, 1997).

Es va atrevir amb la literatura anglesa, no de manera directa sinó traduint des de l’espanyol a Ian Fleming (sí, un James Bond, L’espia que m’estimava, Ayma, 1967)  i Richard Bach (Joan Salvador Gavina, amb Emili Teixidor, Laie, 1979).

També fou traductor d’obres teatrals sense passar pel llibre, tasca iniciada el 1982 amb Neruda (Fulgor i mort de Joaquín Murieta) i Tom Kempinski (Duet per a un sol violí, amb Emili Teixidor), seguida per Jean Genet (Les criades, 1983).

El 1969 van començar a aparèixer els primers símptomes de l’esclerosi múltiple, una malaltia progressiva i mortal, que a poc a poc el deixaria sense mobilitat i amb dificultats de parla, de manera que el 1973 va abandonar la feina a la fàbrica, encara que va continuar escrivint i publicant poesia de gran qualitat.

El 1971 va ser finalista del Premi Carles Riba de poesia amb el llibre Vint-i-set poemes en tres temps (1972), que s'inicia: “Mireu-me bé: sóc l'altre”. La malaltia incapacitant será una metàfora del moment polític de canvi i la poesía será la medicina salvadora del poeta i del poble. Ara s’atreveix a publicat La fàbrica (1972), després de guardar-la tretze anys. Continua amb La pell del violí (1974), L'arrel i l'escorça (1975) i Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1976).

Martí i Pol mantenia l'esperança i la lluita vital contra la malaltia, que semblava estancada, i publicava El llarg viatge (1976), que guanyà el Premi Lletra d’Or del 1977, Quadern de vacances (1976), Amb vidres a la sang (1977), Crònica del demà (1977). L’any següent publica un dels llibres poètics més venuts de la literatura catalana, Estimada Marta (1978), al respecte, mostrava el seu esperit patriòtic refusant el Premio Nacional de Poesía del Ministerio de Cultura, però sí el Premi de la Crítica Catalana de Poesia. El 1978 rep un homenatge a la Setmana Popular d'Osona, organitzada per la comissió de cultura del PSUC, amb l'assistència de poetes com Vicent Andrés Estellés, Joan Oliver ‘Pere Quart’, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Ramon Pinyol o Xavier Bru de Sala. El mateix 1978 guanya el Premi Fastenrath pel conjunt de la seva obra.

Segueixen els llibres L'hoste insòlit (1978), Les clares paraules (1980), L'àmbit de tots els àmbits (1981), Primer llibre de Bloomsbury (1982) i L'aniversari (1983). La Generalitat li otorga el 1983 la Creu de Sant Jordi.

Va tornar al món interior per la malaltia i la mort el 1984 de la primera dona, Dolors Feixas, un greu cop moral que traspúa als poemaris Andorra: postals i altres poemes (1984), Autobiografia (1984), Cinc poemes d'iniciació (1984), Llibre d'absències (1985) i Per preservar la veu (1985).

El 1984 un institut de Cornellà de Llobregat canvià el seu nom pel de “Miquel Martí i Pol”. El poeta recuperà l’esperança al casar-se el 1986 amb Montserrat Sans i això surt a Els bells camins (1987), Barcelona-Roda de Ter (1987), En Joan Silencis (1987), Obertura Catalana (1988), Bon profit! (1988) i Defensa siciliana (1989).

Als anys 90 el poeta reconeix la vellura i es dedica a reflexionar i recordar, a més d’ordenar els seus papers i treure obra anterior. Surt Temps d'interludi (1990) i amb Suite de Parlavà (1991) guanya per segona vegada el Premi de la Crítica Catalana de Poesia i el torna a guanyar el 1995, per tercera vegada essent així el poeta que més pics l’ha obtingut, per Un hivern plàcid (1994). Surt Els infants componen cançons (1997). Torna a la poesia social al Llibre de les solituds (1997), pel que rep el Premi Crítica Serra d’Or, i El fugitiu (1998, però escrita el 1959). Segueixen Cinc poemes de possibles variacions melangioses (1998) i Antologia poètica- amb els ulls oberts (1999), Abecedari: una joia solidària (2001), Haikús en temps de guerra (2002) i Després de tot (2002). Sortirà encara un llibre pòstum amb poesia inèdita, Quietud perduda (2004).

La producció en prosa també surt en aquesta època: Contes de la vila de R. i altres narracions (una primera edició del 1978, i completa del 1989, amb les narracions escrites als anys 50 i 60); la correspondència amb Joan Vinyoli (1987); el conte En Joan Silencis (1988); dos llibres que pretenien ser dietaris i que va aplegar en el volum Jocs d'escacs (1994); Papers domèstics (1996), en què va seleccionar 45 articles periodístics publicats entre el 1984 i el 1988, i el volum Què és poesia? (2000), que aplega quatre discursos i conferències.

Els anys finals són plens de reconeixements. El 1992 rep la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts. El 1997 el Parlament de Catalunya, amb l'aval de 400 ajuntaments, va proposar a Martí i Pol per al Premi Nobel. El 1998 aconsegueix el Premi Nacional de Literatura de la Generalitat i el 1999 la Medalla d’Or de la Generalitat. El mateix 1999 es nomenat doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona (el 2017, a títol pòstum, també ho féu la de Girona). El 2000 obté el Premi Trajectòria. El 2002 guanya el Premi Laurà Mela i Espinosa i el 2004, a títol pòstum, el Premi Nacional Joan Coromines.

Morí l’11 de noviembre del 2003 a l'hospital de la Santa Creu de Vic.

La “Fundació Miquel Martí i Pol”.

La “Fundació Miquel Martí i Pol” (fundada el 2006) guarda el fons documental llegat pel poeta en l’Espai Miquel Martí i Pol de la biblioteca Bac de Roda (Roda de Ter). També és molt important l’Associació d'Amics de Miquel Martí i Pol (1999), que promociona tota classe d'activitats relacionades amb el poeta. El fons documental es va crear el 2003, poc abans de la mort de l'autor, quan el matrimoni format per Miquel Martí i Pol i Montserrat Sans va signar un acord en el qual cedien el seu fons a la Diputació de Barcelona perquè aquesta en tingués cura i en fes difusió. Aquest fons consta de tres unitats: el fons bibliogràfic, que conté 7.644 registres de llibres i uns 1.000 exemplars de revistes catalogats i que es poden consultar a través del catàleg de la biblioteca, dins del catàleg col·lectiu de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, els documents d'arxiu personal format per 49 caixes, tot inventariat; i un total de 110 obres, algunes de les quals són exposades a la biblioteca de forma permanent. 

La relació amb Joan Miró.

Martí i Pol gairebé no va tenir relació personal amb Joan Miró, però aquest va conèixer la seva poesia i il·lustrà el seu Llibre dels sis sentits (1981).

Martí i Pol, Miquel (1981). «Poema IV». Dins Llibre dels sis sentits. Barcelona: Sala Gaspar, p. 36.

Passo la mà pel llom de les muntanyes.

Alço la pell del mar i toco el dins

tèbiament acollidor de l’aigua.

Apamo places i carrers i sóc

el vent que emmotlla tantes sines joves.

Bec una embosta d’aigua a cada font

i em rento els ulls a totes les rieres.

Palpo l’escorça d’arbres seculars

i faig empelts en els plançons més joves.

Tusto l’espatlla dels que passen. Tinc

un gest d’adéu per aquells que se’n van

i un gest de benvinguda pels que tornen.

Cullo grapats de terra i amb les mans

molles de pluja els dono forma i vida.

Escric a les cruïlles dels camins

senyals secrets i xifres amb enigma

i esborro rastres comprometedors

damunt la sorra de totes les platges.

Encenc, de nit, torxes pels navegants.

Quan s’apropa el mal temps brando campanes,

però si cal congrio tempestes

amb un sol gest desmesurat i tràgic.

Empunyo relles, fuetejo el vent,

Recullo xarxes, grimpo a les bastides,

hisso banderes, faig sonar batalls,

afollo nius, disperso boira baixa,

truco a les portes, redacto pamflets,

meno tractors, acompasso les danses,

martellejo l’enclusa, faig i desfaig,

obro, tanco, enderroco, construeixo,

lligo i deslligo i fujo i torno i vaig

i vinc i caic, però m’aixeco.

I en acabat, deso de nou la pàtria,

que és petita i l’estimo, en un racó

resguardat i discret del guarda-roba,

I torno al llit, on passo mitja vida,

i reposo una mica i tanco els ulls

perquè els records no fugin tan de pressa.

Després, del llit estant, sol i enyorós,

escric aquest poema.

Aquest poemari es va escriure entre l’octubre de 1974 i el maig de 1975. Els sis poemes que el composen són el seu primer assaig de poesia clarament política i compromesa amb Catalunya. Cadascun d’ells evoca un dels cinc sentits, més el sisè sentit, la paraula, que sembla que el seu amic Toni Pous li va suggerir que introduís. Joan Gaspar (de la Sala Gaspar) va demanar si podia demanar a Joan Miró que fes sis gravats per acompanyar els poemes.

Fonts.

Internet.

[https://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Martí_i_Pol]

Exposicions de la relació Martí i Pol-Miró.

<Miró>. Barcelona. Sala Gaspar (octubre-novembre 1981). Tres carpetes il·lustrades per Miró: Cinc poemes de Salvador Espriu, El pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera, Llibre dels sis sentits de Miquel Martí i Pol. Cartell anunciador.

Llibres d'altres. Ordre alfabètic.

Altaió, Vicenç. Miró i els poetes catalans. Univers. 2021. 331 pp. Miquel Martí i Pol (227-262).

Pujades, Ignasi. Miquel Martí i Pol. L’arrel i l’escorça. 1999.

Pujades, I. Miquel Martí i Pol. El llarg viatge (1957-1969). Proa. Barcelona. 2007. Entre altres punts, revela una relació extramatrimonial del poeta amb una amiga, Anna, que confessà a la seva esposa, Dolors.